miércoles, 26 de mayo de 2010

2x2:2=4

A veces ser cuatro tiene sus ventajas. Cómo salir de noche y despertarte feliz. Tener el buzón lleno y el corazón caliente. Romper a reír y dejarse llorar. Cada cosa en su momento dividido y multiplicado por cuatro elevado a mil.-

lunes, 24 de mayo de 2010

camins d'anada i tornada

Avui he passat per la carretera que se't va endur. A tu, a la teva mirada, el teu mig somriure i aquelles mans tan ben dibuixades. No és que et recordi, més aviat fa anys que vaig començar a oblidar-te. Però potser perquè mai hi havia estat o qui sap, perquè encara em queden imatges dins la meva inhòspita memòria, avui t'he recordat. Com a l'última vegada que ens vam veure, esperant-me a la porta d'aquell bar, amb la moto aparcada i el teu somriure. Aleshores salto a dins, amb una llum tènue i tu parlant-me d'ella, de la vostra história impossible i les teves mans trencant papers. Va ser llavors quan em vaig adonar de què boniques les tenies, Tu, en canvi, em miraves directament als ulls, ben endins, de forma sincera, clara. Parlaves amb frases a mitges, donant a entendre molt sense voler avançar res, esperant tant de nosaltres en un futur que no arribaria mai. Hi creies, ho sé i va ser més tard quan em vaig adonar que jo també hi hagués confiat a cegues. Van ser aquelles llàgrimes desbordant una nit de diumenge després d'una trucada que no podia creure. La forma com no vaig poder explicar-les perquè no hi havia res o més ben dit, el que hi havia no es podia expressar amb paraules. Era com una descàrrega, com un vincle que confirmavem amb mirades i punts suspensius. Tres i deu i quinze se'm van atravessar el dia que ella i jo ens vam acomiadar de tu, just el dia que ens haviem de tornar a veure, just el dia que es va acabar tot. Recordo el teu dibuix damunt un tros de pedra enmig d'un laberint. I després?Dies estranys, compendre que mai et va arribar el missatge enviat enmig d'un bolo, records, parlar de tu amb l'única persona que sentia el mateix que jo i res més, oblit, vida, més oblit i res, ni rastre. Suposo que quan els sentiments no maduren triguen poc a desapareixer i el record es massa fràgil per mantenir-los vius. Feia anys que ja ni recordava el teu nom i avui has aparegut lleument, recordant-me que continuo aquí, que el que és és molt més que el era i que res es perd per sempre. Brindo per això.-

domingo, 2 de mayo de 2010

Zoo urbano

Tengo complejo de loro, de cotorra, de búho y de gata. Porque hablo demasiado y necesito hacerlo. Porque me repito en mi interior y la vida va dando círculos. Porque hay miradas que matan, que hablan por si solas, que dan que pensar, que abren brechas y crean islas desiertas con dos únicos supervivientes en medio de la nada. Porque a veces saco las uñas y otras me deslizo sigilosamente hasta dónde quiero llegar, con o sin contorneos, con o sin maullidos, con o sin pretensiones, con o sin sentimientos. Y es entonces cuando siento, pienso, vibro, me pongo, lo dejo, me aíslo, me acerco más y más y más, para después largarme... O hablar, reiterar, mirar, repasar, seducir o morir.-