Nits que valen per 30

He acabat la nit com si no hagués estat una eliminació sinó una remuntada. Com si tot tornés a començar o més aviat com si tornes enrera sent com sóc ara. He acabat la nit al 2001, a Mallorca, a Ramón Batlle, a la innocència, a la tonteria. I ho he fet amb la mirada del 2010, de tants anys d'anècdotes. Últimament és el que tenen les nits al 30. Saps com hi entres, però no com hi surts. Demà serà un altre dia...o nit?

Des de la línia de sortida

Avui s'ha mort Samaranch i no he deixat de pensar en tu. Potser perquè l'única vegada que el vaig veure, ens acomiadàvem de tu. I des del migdia us he imaginat jugant a hoquei patins a Sabadell, tu explicant-li els teus ùltims invents i ell controlant l'equip. De fet, m'és difícil imaginar-te tant jove, amb ella jugant a esquaix i tu mirant-la de reüll. Així que m'han vingut imatges de tu i ell enmig de jocs olímpics, en van ser uns quants. Crec que vas ser qui més en va cobrir i ell hi era sempre. De manera que devia veure cm entraves la teva vespa a Moscou i com et guanyaves la confiança de tots per aconseguir aquella fotografia, la única, la més màgica. Suposo que tots, no tan sols jo, hem pensat en tu en veure que ell també marxava. Mig any després, amb menys motius i de forma plàcida. I ja tan se val la seva ideologia...Segur que en unes hores ja heu muntat un bon sidral esportiu. Ell, avui, per mi, has estat tu.-

La culpa és de l'Inter

Diré que és pel futbol, que de la ràbia d'una derrota a un atac de pena hi ha un pas. Sinó citaré el temps, aquesta maleïda boira que ha engrisat el dia. I si això no és suficient, m'excusaré dient que estic cansada, que ha estat un mal dia, que els nervis s'han convertit en pesimisme. Aleshores, aquesta melanconia no tindrà nom, ni temps, ni records, ni memòria i tot (aparentment) estarà en equilibri. Ja puc començar?

now

M'ha tornat la inspiració, o la sensibilitat o l'emoció que em va embargar durant tant de temps. Sec sobre la taula del menjador, sola, en calma, mirant per la finestra i contemplant com cau el dia, com s'acaba un cap de setmana atípic, inquiet, dolç, boig i en pau. Sone Kings of convenience per recordar-me qui sóc i on estic. Hi ha poca gent al carrer aquestes hores i tots caminen sense pressa, amb gossos, bicis, nens, amics, familia...fins i tot s'han aturat les botzines i els semàfors esperen en verd. Adoro. Respiro fons, somric i penso...la vida és això.-