Quiero ser mujer florero

Siempre llega ese temido momento en que debes dejar de ser ti mismo. Si no sabes de que hablo es que tienes suerte.Me refiero a esas circunstancias en que alguien te hace desbocar,gritar o llorar. Esas lenguas viperinas que te lanzan dardos y el pinchazo te quema durante dias.Cuando no puedes mas,cuando te has contaminado de ese veneno,cuando no quieres oir rugidos, rumores,humores. Ese es el momento de callar, de volverte mueble,florero, rictus congelado.Tragar,domarte,encajar hasta que los golpes ya no duelan.Callar para poder ser tu sin ello,sin nada mas que paz. Que no tengan motivos ni ganas de convertirte en blanco de sus flechas. Y ahi voy.

Parole, parole, parole...

Acabar un llibre és una petita tragèdia i un revulsiu assegurat. Aquesta nit 'Los ojos amarillos de los cocodrilos' m'ha deixat un regust de felicitat, de moments especials que queden a la memòria i no tenen un final rodó. Sentia Phillipe i Luca quan he rebut un mail i m'ha tocat. Potser ha estat per l'instant postllibreacabat o un dia llarg mig dur, però m'ha tocat. Sento que a vegades no n'hi ha prou en pensar en algú, en desitjar-li el millor. Sovint cal materialtzar les paraules, transmetre abraçades via online amb precisió, enviar somriures, cafès i cerveses per adsl. Penso massa i somio més encara i malgrat sento que parlo molt, cal destriar el gra de la palla. Avui m'he promès discutir en veu baixa fins que se'm passin les ganes, llegir fins que se'm tanquin els ulls, sentir fins esgotar les ànsies i estimar com si no hi hagués demà.-