Azibi

M'havien dit que Eivissa tenia màgia. Que l'illa desprenia una mena d'energia que et transformava i alterava tot el que hi passava. Vaig pensar que era un nou reclam publicitari (el 'tonight tonight' ja estava agafat per Formentera...). I ja era divendres. Un bany relaxant amb tumbones quadrades tan altes i flonges com un llit, el sol, el retorn de l'estiu i l'arribada a la platja. Allà només veia gent somrient, un regal en forma de pareo de colors i amor per tot arreu. Un dinar resguardats a l'ombra, fotografies, presentacions de gent dolça, encantadora, amb un idioma estrany, però gens incòmode. I molt més. Els convidats jugaven a estirar la corda, mentre altres prenien el sol i alguns pintaven el quadre dedicat a l'amor. Love love i nosaltres amb les mans tacades de pintures de colors deixant l'empremta. Més tard, converses, descobertes, riures, mojitos, ronsambcoles i relax.

Queia el dia i a la platja de nit, fa fred. Però els cors eren més càlids que mai. Un anell vingut del passat va causar el big bang. Queia alguna llàgrima i moltes abraçades. Era el moment d'acostar-se a qui sempre has tingut massa aprop per veure-hi bé, de descobrir el resultat del quadre multicolor i mirar als ulls. Un sopar ràpid i una son immensa.

L'endemà: el gran dia. Passejar pel casc antic de la ciutat, fotografiar casetes blanques, finestres blaves...deixar-se pentinar i donar color i voilà. Tot blanc, bonic, la música adequada, la gent impecable i vosaltres bells. Discurs, pètals, menjar increïble, alguna fotografia, imatges des de Singapur, música que aixeca la pell i festa. Una festa de riure, beure, conèixer, ballar. Des del costat d'un taj mahal a amnesia. Des del pòdium, al taxi i de taxi a l'hotel. Dues hores i un vol ràpid. Una estona més, i la cursa davant el televisor. Després, son, quarkx, i tornar a la realitat. Baixar del núvol en tobogan ho fa menys dur, però algunes coses s'han quedat congelades al dimecres passat, no van arribar a evissa i ja han volat. Ara tot continua blanc, com uns dies de pau, de bonança, de festa i d'elit.-

Music will change the world

Elle estaba recordando que de pequeña no le gustaba la carne. O no le gustaba o no podía comerla. Porque a veces se encontraba con una bolita rara deformando su mejilla que no bajaba ni con agua. Elle luego se acordó que más tarde, sin saber cómo ni porqué, le encantaron los filetes. Pero con los años, las bolitas raras volvieron. Entonces ya no eran de carne, eran de cosas, de gente, de momentos, de noches, de miradas, de mensajes, de 'quieroolvidar', de 'mearrepiento' y de tantas y tantas cosas que no querían bajar ni con agua, ni con alcohol. Pensaba en eso cuándo -como siempre- escuchó una canción. Nueva, sencilla, parecida, pero perfecta. "Que todo lo demás no importa", decía. Y Elle bajó de su nave espacial y se repitió todo lo que sí importa. Todo lo que hace que 'todo lo demás por mi pueda estallar'.-

Ironize

No sé si et passa, però a mi, a vegades el cor em fa un bot i els ulls em tremolen. Sol ser una paraula, un record o alguns silencis. Després, poc a poc, torna la calma. I llavors un se n'adona que tot és fràgilment recobert de ferro.-

Summerizing

Sona un clàssic reconvertit en hype multicolor par adictes a musicals i històries amb happyending. I penso en tu, i en tu i en tu, clar. I ja porto màniga llarga i començo a pensar en edredons, calefacció, neu i tristor. Però encara puc notar-lo, olorar-lo, acaronar-lo...Aquelles nits de concert en placetes amb llums de colors i cares somrients. Despertars dins d'un iglú, amb calor, amb fred, amb mal d'esquena, amb tu, amb vosaltres. Dies de piscina, platja, cales, esmorzars de bar, cafès mirant la muntanya. Vermuts, braves, clares, converses que ens fan caure alguna llàgrima i riure sense parar. Pictionary, set, segundos...i us veig, més clars que mai, fent-me bromes, confessions, rajades, explicant angoixes, sensacions, intuïcions, nervis i emocions. I ja ha passat tot. Queden enrere les tardes de migdiada al sol del mas, les barbacoes d'inauguració i els mojitos de comiat. L'olor a pneumàtic, la calor de València, el fred de Berlín, la música d'Arbúcies, l'olor a pi del mas, la festa, la vida,el dia i la nit de Sant Julià, l'olor a sal de Cadaqués, la bogeria del papiol, els castells de Vilafranca, tu i tu i tu i tu i tot el que no quedarà escrit però no oblidarem mai. Ho sents, mai. I can still recall our last summer. I que vingui l'hivern.-

D9

Si arribes aquí esperant alguna cosa nova i somrius, això és per tu. 'Potser no ho saps, però els déus ja te l'acosten' era una frase que algú va escriure fa molts anys i que em continua semblant bonica. Que tot tingui un caire emocionant, diferent i estrany a la vegada i que t'envaeixi una sensació de por, pau i nervis a la vegada és bonic. Com un bon llibre o una pel·lícula que et fa llençar un sospir a l'aire quan s'acaba. Perquè normalment (o això diuen) tot és més pla, previsible, raonable i telegràfic. Trucades que no esperes o noms que es repeteixen per voluntat del destí. Petits moments que es repeteixen les 24 hores i grans histories que queden aparcades per moments, o dies, o mesos o anys. Moure fitxa o esperar?Ho sabrem després de la publicitat. Potser d'això se'n diu felicitat.-

Wolfing

Las bocas de los lobos molan. Parecen negras y insulsas pero cuando vas entrando te das cuenta que son multicolor. Quizá es la adrenalina mezclada con el miedo a modo de ron con cola de garrafón. Cuando sales (que raras veces pasa), la embriaguez es tal que no te das cuenta y ya es otoño.-

Le tableau

Elle era alguien que pintaba las paredes de colores. chillones. de lunares. o de leopardo, a veces. las pintaba bien hasta que decidió que ahí faltaba un cuadro, o quizás el cuadro llegó por correo certificado y nunca pudo deshacerse de él. Como digo, lo colgó y quedaba perfecto. Ese cuadro cambió la pared, porque ya no era una pared a secas. Había el cuadro. Incomprensiblemente, el cuadró cayó. No se rompió, simplemente desapareció. Pero quedó el clavo y Elle decidió esperar a que el cuadro volviera, sin sacar el clavo. Des de entonces la pared quedaba un poco fea. Mucho color i un minúsculo clavo que se fue oxidando. Pero un buen día, el cartero trajó un paquete enorme, precioso, sorprendente y deslumbrante que escondía un nuevo cuadro. A Elle le pareció raro colgarlo en el clavo de la pared, por eso de esperar el retorno del cuadro huido. Y entonces decidió clavar otro. Dejó una distancia suficiente con el primero y en menos de dos segundos, o una noche, eso nunca se sabe, el cuadro ya adornaba la pared. Qué bonito, pensó. Incluso más que el primero. Este tiene chispa, color, frescura. Algo que solo tienen las cosas nuevas que llegan sin avisar. Elle se fue a dormir con la imagen de ese cuadro tan fantástico y cuando despertó, vió que el cuadro se fugaba. Joder, dijo. Dónde vas?Vuelvo, aclaró el cuadro número dos. Porqué?Porqué en mi anterior pared tenía un florescente, un cartelito con mi nombre, un buen marco y porqué simplemente era mi pared. Volverás?, dijo Elle. Quizás, pero no me guardes sitio, Elle. Buen viaje. Y entonces Elle esperó unas horas y cuando el clavo empezó a quedarse rojizo y a oler mal, decidió que los clavos tenían que sacarse y volverse a pintar la pared. Dos agujeritos nunca han quedado bien en un salón. Así que Elle los rellenó y todo volvió a la normalidad. Aunque la palabra normalidad nunca sonó tan bien como entonces.Un entonces que tardó unos días en llegar.-

Loop

A vegades passen coses que et teletransporten a una altra època, en un altre espai i en milèsimes de segon tornes a estar a 7 de setembre de 2009. Com un bucle. Sovint és pitjor encara perquè fas la ruta abans-ara-després i podries endevinar el futur sense bola de cristall. Quan això passa, pots optar per fer-te el suec o autohipnotitzar-te. "Nada de lo que has visto ha sucedido jamás...".-