Move on

Hi ha moments màgics que convervaria per sempre en un pot hermèticament tancat per no oblidar-los, per tenir-los sobre la repisa dels bons records i somriure de tant en tant al recordar-los. Somriures que duren setmanes, paraules que em desperten el cor i mirades que em salven el dia. Les coses, com sempre, van massa ràpid. I jo només vull temps. Congelarlo, viure'l, exprimir-lo, sense canviar res. I ara només quedar esperar que les coses que valen la pena perdurin, perquè sí, perquè valia la pena, perquè no estavem aquí per complir una missió sinó per quedar-nos. Adelante, Bonaparte.

Punt i a part

Poques vegades he tancat una porta. Fins avui. Des d'ara em reservo la imaginació pels guions que tinc a mitges i les nits sense poder dormir. Com la d'avui. Amb el cervell a mil revolucions i la caputxa posada. La nit està encesa al carrer i el meu cos a mig gas. M'abandono a la música com si fos en un concert privat, amb un somriure i les cames creuades. Des d'avui hi ha una nota menys a la meva llista de coses interminables. I una mes a la meva vida real. Els amics són l'únic que perdura. I amb això no s'hi juga. Crec que demà repartiré somriures.-

Lluny

Odio els llibres tristos. I més encara els que no ho són durant 400 pàgines i al final algú es mor. Em sento estafada. Potser perquè necessito bocins de felicitat diaris o perquè tinc un resort de baixada molt ràpid. Havia oblidat la sensació de llunyania, de manca de sentit, de buit total. Potser les coses canvien. Potser canvio jo. Potser el temps poc a poc, anirà corrent més ràpid. -

la màgia de la televisió

Crec que hi ha pocs llocs on passin tantes coses i corrin tant els nervis com en una regie. M'hipnotitza l'energia que hi ha entre les quatre parets de realització i ser-hi em recorda perquè m'apassiona tant la tele. Engegar un programa és lent, estrany, intens, il·lusionant i intrigant a l'hora. De dia ric i esbufego davant una pantalla d'ordinador amb personetes que des de fa uns dies són la meva nova vida. De nit somio caretes, sintonies i convidats. I ara ja només queden quatre dies perquè el plató faci màgia i ho embolcalli tot de llum i color. Esperem estar al seu nivell. Demà, més.-

La tontería del adiós

Debe existir un lugar de despedidas perfectas, de sonrisas sin punto y coma y de traducción de miradas. Debe haberlo. Supongo que en un mundo sin reloj, ni el pip pip del teléfono. Supongo también que algun dia aprenderé a saludar con más impetu y a despedirme sin importancia. -

Sol y paciencia

Los sentimientos, como las plantas, requieren sol y paciencia. Paciencia para no colmarlos demasiado rápido y sol para dejarlos secar. Con el tiempo, los que sobreviven se endurecen, se tuestan, se doran. Son ese poso que nos da sentido, ese cojín que nos ayuda a caer sin dolor. Por eso, cuando alguien te cuenta una locura que tu también viviste, comprendes, abrazas con las palabras, miras con ojos de espejo y de corazón abierto, pero callas. Cuando has abandonado las armas y rellenado el cauce, las locuras te parecen excesivas, inquietantes, innecesarias. Estuviste demasiado cerca como para comprender pero ya estás demasiado lejos para compartirlo. Lo que queda con el tiempo es lo que vale. El resto, paja y castillos de arena.-

Com l'aigua i l'oli

Que et posi posar-te dels nervis, somriure per no rabiar, bordar per no abraçar. Que et posi malgrat entendre el que no has hagut d'entendre mai, que l'aigua i l'oli mai es podran barrejar, que hi ha mons que no encaixen i persones que no canvien. Calar algú tan ràpid com igual és l'humor o diferent la forma de fer. Corroborar que la massa muscular, com més gran, més és capaç d'amagar i acceptar que jo tampoc sóc un misteri. O descobrir que per ser especial als ulls d'un altre fan falta menys bromes i més cerveses, menys ironia i més veritat. Tots som molt més que topics, que la roba que portem o la música que ens agrada. Aquesta la lliçó del dia.-