La revolució va per dins

Crec que aquest cap de setmana m'he fet gran. Per sort o per desgràcia. He lluitat contra les hormones dels quinze anys com la germana gran que no he estat mai i he perdut la batalla. Massa tonteria. Massa blackberry. Els 15 són els nous 17. Viure entre el bé i el mal, desafiant els límits dels pares, el Govern, les discoteques i les tabacaleres. I a mi no sé que m'ha passat però de sobte aquests límits m'han semblat absolutament lògics. I pam, com un xoc de trens he vist cara a cara el jo excessiu, atrevit, boig dels 15 i d'ara davant el jo serè, responsable, centrat i amb sentit comú. És millor rebre lliçons que donar-ne, sobretot quan no estàs segur de creure en el que dius. I dit això, a partir d'ara callaré més. Els anys, com tot, acaben passant. -

#cuandohacespopyanohaystop

Hoy ha vuelto. A traición, sin avisar. Ese rayo que te recorre el estómago, la mandíbula, la piel, que te acelera el pulso. Los malditos nervios me han vuelto a atacar y tal vez solo sea el cansancio de una noche de demasiados samplers brutales. La música, será eso. Dale al play.-

La bolsa sube i el Barça gana

Hay cosas que son como la bolsa. Hay días que suben y rompen records y otros que caen en picado. Aunque la mayoría de las veces los movimientos son tan imperceptibles que solo quien quiere los ve. Hoy, igual que ayer, mis parqués han seguido en una extraña combinación de rojo y verde. O mejor sería decir que los mercados llevan días sin abrir y que quizás ha llegado el momento de vender todas las acciones y huir. Lejos, tan lejos que no llegue el eco de lo que fue y no fue. Donde no lleguen las sombras de ese mundo irreal que nadie avisó que no existía. Ahí, dónde me cubran vuestras sonrisas y el Barça vuelva a ganar y las cervezas nunca se terminen. Dónde siga la música mientras me miras con una media sonrisa y no se acaben les largas conversaciones de verdad. Y en realidad, todo este verde siempre ha estado y está aquí. No hace falta huir, solo saber quedarse.-

subiendo bajando las mismas escaleras

Avui he vist somriure algú com feia temps que no ho feia. Somriure, riure, il·lusionar-se, avergonyir-se, desitjar...i jo somreia i pensava: tandebó fos sempre així. Però les coses pujen, baixen, s'emboliquen i tornem a començar. Fins que oblides els noms dels ulls que la feien tremolar i els missatges d'aquells que havien de ser el present i el futur i només van acabar sent passat. Veure el cor d'algú obrir-se i tancar-se és com fer la rateta amb un petit vidre, a estones et cega els ulls i a estones t'ilumina plena de llum. Cafès, cerveses, cóctels, kleenex i abraçades han acompanyat cada inici, cada final i totes aquelles històries de sentiments que no hi són, però no marxen. Avui, al veure brillar-te els ulls he recordat que feia massa que no aconseguien il·luminar-te la mirada sota una llum pura sense condicions. I he desitjat amb totes les forces que no s'apagui. Encara no. -