Xmasjant

"La proxima vez que levantes las cejas de incredulidad
que sea al mundo y no a mi.

....

Te debo un baile,
no una explicacion."

The New Raemon.

Molt gran...un tast del nou ep:

Te debo un baile / Cuaresma

Bon Nadal!

Tocant el cel

Ahir, plorava en Pep i a mi també em queia alguna llàgrima. No només pel futbol, que també, sinó per ell. Perquè va morir un any abans de guanyar-ho tot. Perquè l'escut blaugrana al mig de la piscina, els banderins històrics, els pósters de llegenda, les dues televisions per veure dos partits alhora, les fotografies dels viatges amb el Barça continuen allà, però tu ja no hi ets. I quan veig aquests homes guanyar-ho tot, títol rera títol, penso en tu, en com t'haguessis emocionat. Sé que allà on siguis, hauràs 'blindat' per ells.-

Partying

"Some of them want to use you.
Some of them want to get used by you.".-

"Se nos hicieron las tantas
esperando al porvenir
el sentido no fue el sexto maestro.
Tal vez, quizás, saldrá mejor
la próxima vez.
Quizás, tal vez...
Mejorando lo pasado,
el presente no nos sorprendió
y el futuro no era esto..."

Quan et lleves i una cançó trista et sona alegre és que el dia ha començat molt bé. Poques paraules tenen un gran sentit i arriscar sempre ha tingut els seus fruits. Bonjour!

Cosa de canciones

Acabo de pasar dos horas grabando mi voz en poemas bajo música con violines, estruendos y todo eso. Y ahora descubro sus canciones y recuerdo. Olvido demasiado. Tal vez. Como siempre, pienso y pasa. Abro el correo y está lleno. Sonrío, asiento y pulso responder.Todo sucede por alguna razón. "Todo lo demás no importa", y a veces todo vuelve para quedarse, en un rinconcito, recordando lo que he sido y lo que me queda por ser. bona nit.-

F****** cold

El fred em mata les neur/horm ones.-

Ser equilibrista nunca ha sido fácil. Cuando aún no tenía vértigo me embobaba con las trapecistas, sus saltos, sus vestiditos...No recuerdo cuándo deje de querer serlo, pero lo hice. Y ahora, de vez en cuando, me veo saltando de columpio en columpio sin saber si tengo una red debajo. Hasta que salto sin mirar y aterrizo de pie.-

La megacobertura del cor

Les ones em van connectar amb tu, que el busques, el convides, li proposes i el desitges. Demà passat, si tot va bé, deixarà el planeta piruleta perquè us alinieu els astres com esperes i puguis llençar focs artificials. Però avui t'adorms somiant el seu parlar i aquella illa on el portaries de la mà.

Les ones em connecten amb ell que entrena sense treva perquè el cos li avanci l'edat i a partir del març pugui pujar al calaix més alt. Em diu que demà li dirà. Ras i curt, s'ha enamorat de la seva professió.

Les ones em connectaran amb ella. Que potser callarà, o ho deixarà anar tot amb quatre ratlles. Que de nou no entendrà com no es pot estimar i pilotar. Que sentirà com li recorden que ja li ho van avisar.

I les ones mantindran els fils del que ningú pot explicar, separaran les nits en blanc, dels dies de matinar. Explicaran vides, amagaran instants i amb el temps, serviran per oblidar el que ja no serà, al menys fins que s'acabi el pròxim any. Dia deu del dotze del dos mil nou. -

Ai Jean Luc...

"Oh le le, oh la la,
un shawarma amb tu...
és el millor que hi ha...
oh le le, oh la la,
per anar a prendre una copa amb tu
em vull classificar...
demà hi ha la repesca
ho provarem d'arreglar..."

Els Amics de le Arts

Ni són Manel, ni és rock català, ni són un altre grup de pop que canten en la nostra llengua, ni només uns veïns que acabo de descubrir. Causen sensació des de fa mesos, tenen un bon directe que convida a la festa i a riure molt i les lletres són com pensen, amb un punt de surrealisme, de riure's dels moderns, de ser moderns, de frikismes, d'abocar sentiments i de barrejar el futbol i el ligoteo. Com tu i jo, vaja, però el triple de bojos. Descobreix-los aquí,


Els Amics de les Arts

o a la seva pàgina web, on hi trobaràs els seus cds descarregables:


http://elsamicsdelesarts.wordpress.com/

Cycling down

A Elle siempre le ha gustado ir en bicicleta. Si tiene cestita y un color pastel, las adora, sino, simplemente le gustan. De pequeña aprendió o eso se suponían los adultos, que si bajas una cuesta demasiado rápido, puedes caerte. De hecho, se cayó. O al menos, la bici se frenó, Elle resbaló hacia la izquierda y la Monty granate que le regaló su abuelo porqué era amigo del Sr. Monty se le tiró encima. Una escena de lo más patética, sin sangre, ni volteretas. Pero con un brazo roto en pleno verano. A partir de ahí, Elle fue con más cuidado, bajaba frenando (siempre con el freno de atrás claro), miraba por donde iba y esas cosas. Hasta que un día se olvidó y empezó a ser fan de 'Pacific Blue' y se unió a la moda de bajar pitando en bici las escaleras de su pueblo y derrapar al bajar. Adrenalina a tope. Y no, ahora no viene eso de que volvió a caerse ni nada parecido. Simplemente, se volvió temeraria, o atrevida, o loca, o inconsciente o lanzada, qué se yo. Y de vez en cuándo, las cuestas empinadas eran relaciones humanas, sentimientos incipientes, deseos imposibles o emociones desbocadas. Como Elle se olvidó de frenar, tampoco aprendió a pensar en las consecuencias, ni a valorar las interpretaciones de los demás. Simplemente Elle iba a toda velocidad, sintiendo el viento, sin radares, sin stops. Y a veces, Elle iba a por todas, pero otras reaccionaba sin querer darle demasiada importancia, porqué le venía en gana. Aunque para los demás, eso no era muy fácil de descubrir. Por eso, a veces, se producían silencios, incomodidades, malentendidos y desapariciones. Y en esos momentos, Elle lloraba por no saber darse a entender sin tener que frenar, por no tener ningún yeso que le sirviera de escarmiento, por ser 'así'. Entonces, pasaban unas horas, unos días o unos meses y se daba cuenta que los silencios no escondían nada y que todo estaba igual de claro que antes de bajar la cuesta a toda pastilla. Elle era así y ellos ya lo sabían. Aunque por si a caso, hoy Elle ha llevado la bici a arreglar y ha pedido los mejores frenos del mercado.-

Start loving her glasses

Veig que la gent no ha fet massa sang en què Anni B Sweet és gairebé idèntica a Russian Red. Si, no queda ningú que no les hagi comparat, però no hi veig acusacions de plagi ni crítiques per un sobreensucrament. He de dir que vaig caure als peus de Russian Red quan la vaig sentir, que durant setmanes les seves cançons treien fum a l'ipod. Però avui me n'he adonat que fa mil que he deixat d'escoltar-la. Potser per menys atacs de nostàlgia, de tonteria o perquè m'he tornat més rocker. Qui sap.

Avui, en canvi, he redescobert Anni B Sweet. Seran iguals, però la malaguenya té potser un punt més happy, més pop i menys folk. Lourdes és preciosa i aquesta té el seu què. Qui va començar a cantar el mateix abans?Una o l'altra?Potser Anni ha publicat més tard, però això no assegura res. Ella es treu de sobre les comparacions així:

"De hecho, no tiene ‘I Love Your Glasses‘ ni pirateado: “No me importaría, porque me parece bueno lo que hace, pero no me ha llamado tanto la atención como para ir a una tienda y comprármelo o bajármelo”" Jenesaispop.com

Curiós. I més tenint en compte que a l''Start restart undo', hi ha participat Brian Hunt, el productor de 'I love your glasses', de Russian Red. Conclusió: M'agrada, però ja no té l'efecte seductor d'amor a primera oida que va tenir la madrilenya. Even so...enjoy it.-

En casa tengo alcohol

Hoy me ha vuelto a dar por Sidonie. Nunca he sido demasiado fan, pero este es un discazo, al menos para mí. Y no, no tiene nada que ver que el bajista sea casi vecino. 'Sin querer', el hit. Pero de momento, nos tenemos que contentar con este video de la increible lyona.-

Austerades

Athletic de Madrid-Barça, Espanyol-Getafe, Federer-Verdasco, Nadal-Soderling, Barça-Inter, Federer-Murray...immersa entre pilotes, àrbitres, xarxes, sets que s'escapen i el millor futbol. I entre matx i matx, una recomanació: 'Invisibles' de Paul Auster. 'Elpais.com' en va publicar un avanç i com era d'esperar, no decepciona. Reconec que en sóc molt fan i que tinc tendència a adorar tot el que publica, però hi ha llibres i llibres.

Deixo a la cua indubtablement 'Un hombre en la oscuridad', l'últim publicat (que em decepcionar força), just per darrera de 'La música del azar', no em va agradar, massa llarg el captiveri. Però aquest només amb les primeres 23 pàgines ja apunta maneres. És directe, realista i detallista, especialment en matèria de percepcions, no de descripcions. S'emmarca en una Nova York del passat, en un ambient universitari de reflexions, principis, festes i somnis de futur. Un poeta, com sempre el seu mirall, coneix una parella que el sedueix fins qui sap què. Sensualitat, filosofia, viatges i francès en una nova entrega de l'univers Auster. Hi ha qui ja l'ha etiquetat com el seu millor llibre, sens dubte podria ser-ho.

De moment, però, em quedo amb 'El llibre de les il·lusions', on et submergeixes terriblement en les pel·lícules d'Hector Mann; amb 'La trilogia de Nova York', pels amants de la ciutat, de les ironies, del surrealisme; 'Brookling Follies', un clàssic ; i 'Viatges per l'Scriptorium', la mescla eterna d'allò real i allò imaginat. I ara, mentre penso en que queden 5 dies perquè pugui comprar 'Invisibles', descobreixo que fa mesos vaig quedar-me'La noche del oráculo' i que encara no l'he llegit. "Había estado mucho tiempo enfermo...

Desfangant

Tinc uns amics que de tan en tan em diuen que van a 'fangar'. Pels no entesos, 'Fangar' és un concepte que implica vestir-te amb la roba més antiga i tirada que tinguis, pujar-te a un quad i donar gas pel mig del bosc saltant dins de bassals fins que et poses perdut de fang. D'aquí el nom. El tema està en què després es dutxen a gust i queden nets i rebentats. A la vida real, després de fangar, una dutxa pot no servir de res o fins i tot ser contraproduent. Quan hi tires aigua, hi ha coses que es veuen massa clares i altres que se'n van pel forat del terra. La sort és que amb una roba neta i perfum tornes a sentir-te a gust i amb tranquil·litat. I així estem. Amb decisions que no fan soroll però valen or.-

We're great tightrope walkers

Una mala noche sin dormir le trastoca a uno los recuerdos. O almenos a mí, que olvido en segundos y recuerdo durante meses. Lo que no ha borrado el insomnio es la capacidad de leer miradas. De entender un par de ojos (uno solo en realidad) en cuestión de frames. De entender que una mirada puede contener un arco iris de emoción, de sensación, de ganas. Y de contener el caballo desbocado que todos llevamos dentro y soltarlo por la boca de forma más o menos ordenada. A veces pienso poco y otras cuezo costillas hasta que se queman o me canso yo. Psicosomático es una palabra que siempre me ha parecido rara, excesiva, pero cierta. Hoy me duele algo por dentro o a lo mejor es simplemente un tambaleo, un mareo, un qué se yo. Quién no sabe mirar atrás, tarda en volver a empezar. Una mala noche sin dormir, nada más. Mañana, o el domingo, o el lunes,o dentro de quince días, mi televisión interna volverá a verse en color y Tony Soprano dejará de adiestrarme para que mate a traidores sin cara en sueños. Equilibrio, eso es todo. Y ahí vamos.-

Bru

Érase una vez una ciudad bañada por la luz y decorada como el cuento de Hansel y Gretel. Dónde ni la masa de turistas rompia su encanto y el chocolate se multiplicaba delante, detrás, a la izquierda y a la derecha de los canales. A Allí me fui.-

Whenter?

Que vuelva el calor de verdad. Y que la música no pare.-

¿Elbissop

Reconec que era una optimista crònica (considerant-me realista, és clar). Em declaro culpable dels "pots aconseguir el que et proposis", "arribaràs lluny" i "el món és dels valents".Què estúpid em sembla ara...No hi ha futur o el futur és de ben pocs, de rosses amb escot, de calbs amb la cartera plena o de trepadors professionals. La comissió europea diu que l'economia no començarà a créixer fins el 2011. El que no diu és que decreixeran de forma inversament proporcional la nostra confiança i les nostres il·lusions. Des d'aquí clamo en contra dels "no ens podem queixar", "encara estem prou bé" i reivindico el voler anar a més, a millor. Si podem i ens deixen, que en els temps que corren és gairebé missió impossible.-

Cazar sin ganas te vuelve herbíboro

El Barça cara B siempre me deja un sabor raro, como de 'pse', de 'bueno', de 'ah, era eso'. Hasta que ganamos la Copa, claro, y nadie se acordaba de esos partidos aburridos y sin gracia dónde ganábamos sin más. Pues la misma sensación me dan hoy las conversacions insulsas, que antaño eran morbosas o emocionantes por lo que no se decía. Esa palabrería sin ir a ninguna parte pero yendo muy lejos. Ese cruce de miradas o esa espera de bobos. Hoy nada vale nada. Solo que se tiene, se palpa, se siente. Ir por ir es tontería, y más cuándo ya lo tienes todo sin salir de casa.-

Quiet is the new loud (it's not mine)

Love it.-

Futuro cierto

Llevo un pañuelo de cuadros dentro de casa y el pelo recogido. Nada es como antes, pero huele a algo conocido. He deborado 'Lo mejor de la vida' de Rona Jaffe en un par de días y aún estoy andando por Manhattan. Muy lejos, en otra gran ciudad las mentes han desconectado el modo aleatorio y van funcionando en bucle. Sé que tu esperas un reencuentro mientras él nada entre acordes de solos. Ella persigue sueños cerca de un escenario y él se pierde entre las agujas del reloj mientras manda mails, mensajes y señales de humo a sus quieridos odiados amigos. El tiempo vuela y el armario está recién llenado de lana, mangas largas, leotardos y sombreros. No sé si le pasa a todo el mundo, pero a mi, guardar la ropa de verano me altera. Como si con cada camiseta, vestido y pantalón corto se fueran momentos, personas y escalofrios. Como si ya tocara olvidarlos como toca cambiar de atuendo. En fin...'no hay más leña que la que arde' canta The New Raemon y yo pienso en rascacielos de Barcelona, en errores, en patrañas i en qué más da. Un mail me hace reir con tópicos que siempre funcionan y creo que mañana será otro día.

"Aquí me encontrarás. Valiente."-

Adéu, avi

Simplement, gràcies. El recolzament, les paraules d'ànims, el record i els vostres elogis ens i l'han fet feliç. Gràcies de tot cor. No l'oblidarem.-

Preciós article a 'El Periódico'
Més al 'Mundo Deportivo'

El cau del Pescador.

Simplement m'encanta.-

Postals d'anada i tornada

A Barcelona fa calor. No sé allà. Probablement només notis una temperatura estable, ni freda ni calenta i no bufi el vent. Qui sap on ets i si hi ets encara. Només sabem que hi eres i hi seguiràs sent per sempre. Molts et van veure recórrer el món, capturant mil·lèssimes de segon, obtenint resultats, buscant instants. Altres van sospirar, somriure, plorar o alucinar amb les teves imatges. Alguns, qui sap, van passar de pàgina i van oblidar el teu nom. Per tots i els que mai t'han arribat a conèixer, estem aquí. Creixerem amb el teu nom a les espatlles i amb la teva veu direm sí i quan toqui, no. Ens sorprendrem fent els teus gestos, o mirant com tu ho fas, o ho feies. I tornaràs. Ho penso quan encara no has marxat, però ja has canviat d'esfera. Quan tots estem a la línia de sortida a punt de córrer quan facis el tret. Quan la vida continua girant i tu no et mous. Pero sabem que la vida et crida i que vols seguir viatjant amb la primera vespa homologada a la plaça roja de Moscou. Fins allà et seguirem.-

Azibi

M'havien dit que Eivissa tenia màgia. Que l'illa desprenia una mena d'energia que et transformava i alterava tot el que hi passava. Vaig pensar que era un nou reclam publicitari (el 'tonight tonight' ja estava agafat per Formentera...). I ja era divendres. Un bany relaxant amb tumbones quadrades tan altes i flonges com un llit, el sol, el retorn de l'estiu i l'arribada a la platja. Allà només veia gent somrient, un regal en forma de pareo de colors i amor per tot arreu. Un dinar resguardats a l'ombra, fotografies, presentacions de gent dolça, encantadora, amb un idioma estrany, però gens incòmode. I molt més. Els convidats jugaven a estirar la corda, mentre altres prenien el sol i alguns pintaven el quadre dedicat a l'amor. Love love i nosaltres amb les mans tacades de pintures de colors deixant l'empremta. Més tard, converses, descobertes, riures, mojitos, ronsambcoles i relax.

Queia el dia i a la platja de nit, fa fred. Però els cors eren més càlids que mai. Un anell vingut del passat va causar el big bang. Queia alguna llàgrima i moltes abraçades. Era el moment d'acostar-se a qui sempre has tingut massa aprop per veure-hi bé, de descobrir el resultat del quadre multicolor i mirar als ulls. Un sopar ràpid i una son immensa.

L'endemà: el gran dia. Passejar pel casc antic de la ciutat, fotografiar casetes blanques, finestres blaves...deixar-se pentinar i donar color i voilà. Tot blanc, bonic, la música adequada, la gent impecable i vosaltres bells. Discurs, pètals, menjar increïble, alguna fotografia, imatges des de Singapur, música que aixeca la pell i festa. Una festa de riure, beure, conèixer, ballar. Des del costat d'un taj mahal a amnesia. Des del pòdium, al taxi i de taxi a l'hotel. Dues hores i un vol ràpid. Una estona més, i la cursa davant el televisor. Després, son, quarkx, i tornar a la realitat. Baixar del núvol en tobogan ho fa menys dur, però algunes coses s'han quedat congelades al dimecres passat, no van arribar a evissa i ja han volat. Ara tot continua blanc, com uns dies de pau, de bonança, de festa i d'elit.-

Music will change the world

Elle estaba recordando que de pequeña no le gustaba la carne. O no le gustaba o no podía comerla. Porque a veces se encontraba con una bolita rara deformando su mejilla que no bajaba ni con agua. Elle luego se acordó que más tarde, sin saber cómo ni porqué, le encantaron los filetes. Pero con los años, las bolitas raras volvieron. Entonces ya no eran de carne, eran de cosas, de gente, de momentos, de noches, de miradas, de mensajes, de 'quieroolvidar', de 'mearrepiento' y de tantas y tantas cosas que no querían bajar ni con agua, ni con alcohol. Pensaba en eso cuándo -como siempre- escuchó una canción. Nueva, sencilla, parecida, pero perfecta. "Que todo lo demás no importa", decía. Y Elle bajó de su nave espacial y se repitió todo lo que sí importa. Todo lo que hace que 'todo lo demás por mi pueda estallar'.-

Ironize

No sé si et passa, però a mi, a vegades el cor em fa un bot i els ulls em tremolen. Sol ser una paraula, un record o alguns silencis. Després, poc a poc, torna la calma. I llavors un se n'adona que tot és fràgilment recobert de ferro.-

Summerizing

Sona un clàssic reconvertit en hype multicolor par adictes a musicals i històries amb happyending. I penso en tu, i en tu i en tu, clar. I ja porto màniga llarga i començo a pensar en edredons, calefacció, neu i tristor. Però encara puc notar-lo, olorar-lo, acaronar-lo...Aquelles nits de concert en placetes amb llums de colors i cares somrients. Despertars dins d'un iglú, amb calor, amb fred, amb mal d'esquena, amb tu, amb vosaltres. Dies de piscina, platja, cales, esmorzars de bar, cafès mirant la muntanya. Vermuts, braves, clares, converses que ens fan caure alguna llàgrima i riure sense parar. Pictionary, set, segundos...i us veig, més clars que mai, fent-me bromes, confessions, rajades, explicant angoixes, sensacions, intuïcions, nervis i emocions. I ja ha passat tot. Queden enrere les tardes de migdiada al sol del mas, les barbacoes d'inauguració i els mojitos de comiat. L'olor a pneumàtic, la calor de València, el fred de Berlín, la música d'Arbúcies, l'olor a pi del mas, la festa, la vida,el dia i la nit de Sant Julià, l'olor a sal de Cadaqués, la bogeria del papiol, els castells de Vilafranca, tu i tu i tu i tu i tot el que no quedarà escrit però no oblidarem mai. Ho sents, mai. I can still recall our last summer. I que vingui l'hivern.-

D9

Si arribes aquí esperant alguna cosa nova i somrius, això és per tu. 'Potser no ho saps, però els déus ja te l'acosten' era una frase que algú va escriure fa molts anys i que em continua semblant bonica. Que tot tingui un caire emocionant, diferent i estrany a la vegada i que t'envaeixi una sensació de por, pau i nervis a la vegada és bonic. Com un bon llibre o una pel·lícula que et fa llençar un sospir a l'aire quan s'acaba. Perquè normalment (o això diuen) tot és més pla, previsible, raonable i telegràfic. Trucades que no esperes o noms que es repeteixen per voluntat del destí. Petits moments que es repeteixen les 24 hores i grans histories que queden aparcades per moments, o dies, o mesos o anys. Moure fitxa o esperar?Ho sabrem després de la publicitat. Potser d'això se'n diu felicitat.-

Wolfing

Las bocas de los lobos molan. Parecen negras y insulsas pero cuando vas entrando te das cuenta que son multicolor. Quizá es la adrenalina mezclada con el miedo a modo de ron con cola de garrafón. Cuando sales (que raras veces pasa), la embriaguez es tal que no te das cuenta y ya es otoño.-

Le tableau

Elle era alguien que pintaba las paredes de colores. chillones. de lunares. o de leopardo, a veces. las pintaba bien hasta que decidió que ahí faltaba un cuadro, o quizás el cuadro llegó por correo certificado y nunca pudo deshacerse de él. Como digo, lo colgó y quedaba perfecto. Ese cuadro cambió la pared, porque ya no era una pared a secas. Había el cuadro. Incomprensiblemente, el cuadró cayó. No se rompió, simplemente desapareció. Pero quedó el clavo y Elle decidió esperar a que el cuadro volviera, sin sacar el clavo. Des de entonces la pared quedaba un poco fea. Mucho color i un minúsculo clavo que se fue oxidando. Pero un buen día, el cartero trajó un paquete enorme, precioso, sorprendente y deslumbrante que escondía un nuevo cuadro. A Elle le pareció raro colgarlo en el clavo de la pared, por eso de esperar el retorno del cuadro huido. Y entonces decidió clavar otro. Dejó una distancia suficiente con el primero y en menos de dos segundos, o una noche, eso nunca se sabe, el cuadro ya adornaba la pared. Qué bonito, pensó. Incluso más que el primero. Este tiene chispa, color, frescura. Algo que solo tienen las cosas nuevas que llegan sin avisar. Elle se fue a dormir con la imagen de ese cuadro tan fantástico y cuando despertó, vió que el cuadro se fugaba. Joder, dijo. Dónde vas?Vuelvo, aclaró el cuadro número dos. Porqué?Porqué en mi anterior pared tenía un florescente, un cartelito con mi nombre, un buen marco y porqué simplemente era mi pared. Volverás?, dijo Elle. Quizás, pero no me guardes sitio, Elle. Buen viaje. Y entonces Elle esperó unas horas y cuando el clavo empezó a quedarse rojizo y a oler mal, decidió que los clavos tenían que sacarse y volverse a pintar la pared. Dos agujeritos nunca han quedado bien en un salón. Así que Elle los rellenó y todo volvió a la normalidad. Aunque la palabra normalidad nunca sonó tan bien como entonces.Un entonces que tardó unos días en llegar.-

Loop

A vegades passen coses que et teletransporten a una altra època, en un altre espai i en milèsimes de segon tornes a estar a 7 de setembre de 2009. Com un bucle. Sovint és pitjor encara perquè fas la ruta abans-ara-després i podries endevinar el futur sense bola de cristall. Quan això passa, pots optar per fer-te el suec o autohipnotitzar-te. "Nada de lo que has visto ha sucedido jamás...".-

Late night

A partir de la una de la madrugada ya no sale nada bueno. Ni bueno ni demasiado malo, vaya. Qué todo es más raro y menos divertido. O quizás es que el cerebro se apaga y es momento de hacer reset. El pop puede ser seriamente perjudicial o insanamente apoteósico. -

Picture in picture

A vegades una imatge ho remou tot, des d'abans fins el després. Per sort, la realitat supera la ficció.-

ä

Todo tiene un principio, una canción, un lugar y un momento.
ä, Cigarretes, Barcelona, now.-

-.Welcomeback