C'est la vie

Acaba la segona setmana de llamps i trons, d'alguna llàgrima i molts nervis. I la mùsica d'Au revoire Simone m'està caient com una dutxa d'aigua calenta en un dia de pluja. Relax. i respirar fons. He (re)descobert que el negativisme és un virus que s'enganxa, que es transmet bàsicament per la paraula i que corre com la pólvora. Potser és que a vegades quan ajudes o intentes ajudar algú, aspires una mica d'allò que li angoixa, l'absorveixes sense adonar-te'n i si tens la bateria a mig carregar, t'impregnes de la seva olor fastigosa. Per sort, sempre hi ha una cançó, una tarda explicant contes a un nen petit que vol que toquis les textures del llibre, un missatge divertit al contestador automàtic o una bona rajada dalt d'una moto per tornar-te a fer somriure. Ser feliç només depèn d'un mateix. Tens el control de la teva vida i només cal que pitgis el botó indicat que et faci retornar l'optimisme.-

FM

Com cada any, tanquem una festa especial. Amb sorpreses, embolics amagats, alcohol, música i aire pur. Les ressaques mai havien estat tan clarificadores com ara. Sento més que mai que la veritat és profundament polièdrica, que un fet té una cara per cada espectador i que sovint no coincideixen. Potser perquè verbalitzo massa i estic d'acord amb qui confio, em sorprèn que hi hagi gent que no entengui els altres, que confongui els sentiments aliens i es blindi de tot record. Parlar ens fa lliures, però i si aquella persona no està disposada a entendre, a escoltar, a sentir?Hi ha gent freda com el gel per dins i càlida per fora. Un engany als sentits.-

Pròxima parada...

Fa dies que la música i els vagons de metro m'envolten en una mena de melanconia, d'enyor i d'uns quants records. Suposo que és cíclic. Als moments més tranquils i linials, tan sols una cançó és capaç de teletransportar-te a allò que pel simple tic tac del rellotge, ja no pot ser. La vida gira i enmig de l'huracà, somric. Sóc on vull i on he d'estar. Play.-

show must go on

Sento pena. I no per mi, sinó pels altres. Pels somnis que no es compliran (o això sembla ara), pels castells de sorra que cauen en nits grises, per aquells gloriosos anys a la facultat i perquè les magnifiques persones haurien de ser immunes a la infelicitat. Pena, impressió i una lleugera sensació de fragilitat, de buit, que m'empeny a cuidar allò meu, a reforçar els pilars, a estrènyer distàncies i no badar. La vida mai deixarà de sorprendre'm...