Feel the fear

Habia olvidado las pequrñas punzadas que deja el recuerdo, el cansancio, los sueños que duran todo el día, vivir con un pie aquí y otro quién sabe dónde, pensar y echar de menos. No tiene sentido pero es así. Mi reloj habla poco y se han perdido las coordenadas. Se fueron los referentes y todo está por inventar. Quizás sea pánico a la hoja en blanco o el miedo a dejar de sentir.-

De carrets, motors, electrònica, passió i imaginació

Avui, com cada any, hem sobrevolat Barcelona al voltant d'una taula parada. I com cada any, galet rera galet cadascú ha repetit el seu ritual. Un es lamenta de la mort (ja fa massa) de l'ofici de la nostra extirpe, la fotografia. I enmig de l'epitafi, de qualquier tiempo pasado fue mejor, la petita estrella es desconnecta del món. Em venen ganes de xiuxiuejar-li que jo ho faig sovint i que ell, com jo, no sembla més felic a l'altra banda del mirall. Però callo. Potser perquè entenc de sobte que sempre ha estat i serà un solitari. Tan se val que rebi somriures per segon de mil amics de xarxa social i pols tremolos, es igual que visqui envoltat, adulat, estimat i venerat. És i se sent sol. Sol com el que prefereix crear en tranquilitat, qui sap que la concentracio és èxit, aquell a qui els pensaments van més ràpids que la paraula. Per algú així sovint no hi cal ningú. Per això corres al teu refugi sense dir res, a crear, a jugar, a sentir. I mentrestant, a taula la petita cerca cants de sirena a través de la Blackberry. Igual que jo he fet sempre. Sentim converses creuades de viatges, records i menjar i les dues hem fugit fa estona. Fins que com cada any, les mateixes bromes de sempre ens fan petar de riure. Per una vegada, avui ningu ha citat els fantasmes i només els vius hem brindat per poder ser-hi un any més. De nit, hem tornat a casa. I ara, copa en mà, brindo pels gens, l'art i la bogeria que compartim.-

Jaque

Hace dias que siento que los músicos han parado de tocar. No hay luces de neón ni aplausos ni vestidos de gala. De fondo puedo oir el eco de lo que fue o de lo que nunca fue. Mar adentro las dudas se van y vuelven. Aunque nada sigue igual que como lo dejé. La vida no para en este rincón del mundo y no hay tiempo para lamentar lo que no pudo ser. Las circunstancias me obligan a seguir sin pensar, sin recordar hasta que todo vuelva a ser real. Entonces, tocará mover el caballo ganador. Aunque me temo que la partida acabará una vez más en tablas.-

38 graus enmig del fred

La febre m'ha fet donar la volta al món en només uns segons i he descobert que algú ha segellat la porta dels somnis. No hi queda ningú, només silencis i distància, aquella que semblava haver desaparegut. Les coses canvien ràpid, com el temps que se'm tira a sobre. Les flors no solen sobreviure a l'hivern. I aqui comença a fer massa fred. Tandebo una onada de calor m'arrossegui de nou al paradís, on tot sembla més lleuger i fàcil. Música i amunt.-

Alice in wonderland

Alicia vive hoy en un plató de televisión abandonado de la periferia. Duerme detrás de un chroma en desuso que convierte en cielo, en parque de atracciones o en una isla desierta. Suena Regina Spektor cuando atraviesa de nuevo la puerta de los sueños y despierta poco a poco la imaginación. Ya noy neveras vacias, solo ella y el conejo de la suerte dominando el mundo. El país de las maravillas solo tiene 60 metros cuadrados, suficientes para dos, suficientes cuando se para el reloj y ya no hay tiempo ni espacio. Alicia no quiere crecer. Solo quiere ser feliz y reir hasta llorar. Y no está sola. Nunca. El mundo se para cuando cruza la pequeña puerta azul de ese garaje en un callejón. Adiós mundo real. Bienvenida al país de las maravillas.-

Play

La música me salva, me mata, me apuñala por la espalda y me vuelve a resucitar. La música manda mi imaginación a dar la vuelta al mundo y volver.Y por cuatro canciones más, estoy ahí. Entre el pop electrónico y los 11 minutos de pista sin letra ni siquiera melodía. Siempre he sido blanda pero me empiezan a gustar las estridencias. Quizás porque me devuelven a aquel frame de irrealidad, a un pequeño universo paralelo. Cambio de género para pisar el freno y relajar. No es momento para bailes ni agitaciones. Tampoco para propósitos. Caducan demasiado rápido. Solo vale la acción. Ahora o mejor callarse. Por eso juego al tetris con las ideas y no consigo eliminar ni una sola linia. Demasiado ruido, demasiados latidos, demasiada imaginación. Es tarde, de nuevo, y el reloj me recuerda que sigue siendo pronto. Otra vez. "Me pregunto quién pensó el guión...".-

In now we trust

Hoy reparto sonrisas, consejos, felicitaciones y abrazos. Más feliz que ayer?No, pero más descansada. Invernar durante 11 horas te relaja cuerpo y mente y un domingo sin resaca no está nada mal. Demasiados excesos de lo bueno-malo y de sonrisas permanentes de madrugada. Hoy, alguién a quién quiero con locura cumple 15 años y de repente me he acordado que ahí empezó mi vida. Amigos eternos, noches inolvidables, daños vitals, caídas, cambios, amores, desamores, puñaladas, abrazos y el vínculo eterno que con el tiempo nos ha convertido en una verdadera familia sin lazos de sangre. Fueron lo mejor y lo peor, y lejos quedan. Las primeras veces de todo y de casi nada, en realidad. Ella sopla velas y yo acumulo recuerdos y lagunas. Ahora es mejor que nunca, ayer lo pensaba. Aunque no sean tiempos de tatuarte nada por si tienes que empezar a olvidar, aunque la distancia no sea el olvido y las cosas cambien cada dia. Ahora es mejor que nunca. -

Ding Dong mundo

Marta me contó ayer que su terapeuta le ha puesto una campana. Imaginaria, aclaraba. Una especie de super capa que repele la energía negativa y te aisla a ti junto a la buena, para que puedas respirar y vivir tranquila. Me lo contaba y se reía. Nunca se ha llevado bien con el new age y sigue creyendo que le estan dando placebo. Pero lo mejor de su historia es que "puede" levantarse la campana imaginaria cuando quiere para sentir al cien por cien el mundo real, sin miedo a nada. Y mientras ella me contaba las capas mente-emoción-energia y la relación entre pensamientos negativos y fuerza vital, yo empezaba a diseñar mi propia capa supersónica. Por si a caso, por si en lugar de vivir al doscientos por cien, me apetece quedarme con solo lo bueno mientras veo rebotar verdades, límites, frialdad e imbecilidad. Ella se imagina una campana transparente, de vidrio, yo una redondita con muchos colores y sonrisas que envien al mundo exterior un mensaje claro, hemos venido a ganar y nadie ni nada nos detendrá.-

Escena 1. Toma 1 millón

Em llevo tranquil·la amb una mescla de desig i calma. Sona Hola a todo el mundo i em sento un tentempie, que cau endavant i endarrera sense parar. Tot és més clar des d'aquest petit racó de Barcelona. Més clar, però més vertiginós. Veig una piscina buida des del meu spa de puta mare. I les rajoles del fons em criden tira't i oblida't de les bombolles. Però no és temps de començar a córrer sense direcció ni objectiu ni raó. La ficció pot superar la realitat, però al final, el món de veritat s'acaba imposant. La calma del present ve seguida d'una por pel futur, pel record, per si algun dia em podré extirpar tot allò que ha entrat en bucle. Dono la raó mentalment i confirmo que els meus ulls només hi veuen en color extrasaturat, històries emmarcades dins una serie juvenil d'èxit que encara no s'ha emès. Aquí no hi ha lloc per floritures, però un 'encara' em martelleja el cap, fent-me aturar. Ets el que vols ser i per ser-ho ho has de saber. Torno a posar els peus a terra i endavant. El nus, ja mig desfet, acabarà per caure.

Flor de un día

He descubierto que hay flores de un dia y flores de una semana, que vendría a ser lo mismo, pero más largo/raro/estúpido. Quizás es el tiempo, que la ha matado o el shock térmico en terminales de aeropuerto, redacciones de informativos y duelos corazón-cabeza. Sea por lo que sea, la flor creció, deslumbró y voló. Porque?Nadie lo sabe. Ni falta que hace. #lavida tiene eso, es cambiante, volátil e inexplicable. Te levantas recogiendo un boomerang y te acuestas sin tan siquiera el eco del plástico cortando el viento. Será el reloj, el tiempo...o el sueño. Ese que me trastocó una noche y no me deja dormir ni despierta ni dormida. Ese edificio frio y tu ahi sentado como si nada. La decepción también aparece en sueños y es tan real que puede durar días. Olvido mucho y recuerdo retales, frases, miradas durante toda la vida. No se me va de la cabeza esa pregunta de quien sabe que va a morir y lo quiere dejar todo solucionado. Las manos de alguien que no podrá volver. El abrazo de auxilio, la sonrisa de extrema felicidad, las palabras de ánimo y aquella conversación en fase ram que me persigue por toda Barcelona. He empezado a creerla como si fuera real...No me la esperaba y ahora todo me parece más helado, menos bello. El paraiso ha huido a un mejor lugar y la confiança se lo juega todo con una mala mano. Sobre la mesa, pocas cartas y todas bocabajo. Y yo aquí, en bucle deseando volver al modo aleatorio sin pensar. Sin esperar. Sin querer nada más que lo que tengo. Las flores de una semana acaban torcidas, sin hojas, sin maceta y sin ningun rastro de existencia. O eso espero.-

Enjoy the silence

Hi ha silencis reparadors,balsàmics que t'ho posen tot més fàcil. A vegades cal callar per sentir el so ambient, escoltar les rialles de la gent i l'eco del passat. No dir res per parar de pensar. Callar i buidar, oblidar, tornar, sobreviure.-

Mudances generacionals

Només entrar a casa teva ja m'ha vingut com una onada la teva olor, la vostra suposo. Després, els records, les imatges, els trofeus per tantes i tantes fotografies... Hi havia una escalfor sorprenent, després de mesos sense calefacció ni presència humana i allà, entre aquells mobles morts i la pols, estaves tu. Com un alè, amb un mig somriure supervisant els nostres moviments, controlant que tot ho feiem bé. El laboratori buit m'ha gelat el cor. Tantes caixes metàliques amb negatius i l'estela d'aquella olor a àcid, a revelat...Poc a poc, anem buidant el rastre d'una vida. Ja no penjen d'un fil els centenars d'acreditacions ni estan desordenades les instantanies del tour, el giro o la vuelta. En un racó, però queden oblidades les plaques que portaves a la moto en cada etapa. Ara, decoren un petit racó de casa meva, on el teu tocadiscos em recorda el que vas ser i el que he de ser. Ara, amb quatre objectes eterns toco una mica més de peus a terra i t'imagino, calmat, feliç, dominant i generós. Vas ser el primer d'una saga que lluita per sobreviure en un món d'accions, esdeveniments, curses, notícies, factures i programacions. El primer i l'únic que va saber crear-se el seu destí, a força d'il·lusió, ganes, valentia i imaginació. Cada cop que les coses em ballen, penso en tu. Que ho vas poder tot, amb gairebé res i que allà on siguis ens empenys a seguir. Ara, també, des d'un petit espai de casa meva.-

MacintOff

Odio el (1) a la Bandeja d'entrada quan no porta res, quan són ofertes, temptacions que no em provoquen ni fred ni calor, crits de compra o tonteries qualsevols. Odio aquest (1) perquè s'emporta la il·lusió, l'esperança amb tan sols un click. Internet ho ha tranformat tot escombrant el temps, l'espai i la lògica. Ara ningú espera, sinó desespera quan no rep una resposta immediata, quan les senyals de fum no són del color que esperava cinc segons abans. Amb internet ja no hi ha món, sinó ones i hem començat a acostumar-nos a no tenir res lluny. Hem deixat d'entendre que les coses tenen un temps, que hi ha pauses, silencis, obligats o desitjats i que les coses no van a la mateixa velocitat de la llum. Un (2) a Twitter m'indica que m'estic perdent alguna cosa i la Safata d'entrada continua sense novetats. El cor em batega massa ràpid i les neurones patinen al cervell. Cal apagar-ho tot, respirar, viure i parlar. Silenciar els missatges amb un botó i apagar l'ànsia amb temps, paciència i realitat. La vida corre per les venes i no pels cables del meu Mac. S'haurà d'intentar.-

Relax

La tranquil•litat arriba en paraules senzilles,un somriure i ganes de seguir. Les hores passen cada cop més ràpid i no hi ha temps ja per fer volar mocadors al port de Barcelona. La vida, la paciència i el desig ho acaben de resituar tot mentre el fred comença a calar-me els ossos. Somric lleugera com mai, feliç, tranquil•la,segura i valenta. Todo se andará.-

Now

És extraordinari notar que el cos flota,que el cap
flueix tranquil i no hi ha nervis. Una bona sessió de fisioteràpia et neteja per dina, t'allibera, et desprèn de tot allò que sobra,les càrregues, el pes de les idees, l'energia que m'empeny sense treva. I ara,sentint el pessigolleig al cos però no a l'ànima,respiro. Per mi i per tots els que encara no poden fer-ho.Per què tinguin la força de seguir,de lluitar fins notar que significa la paraula relax.De moment Au revoire Simone m'evadeix de tot,de mi,de tu,d'avions, batecs,paraules i futur.Ara és tan sols ara.-

Nada

Escucho el silencio y pienso: en estos tiempos de hielo,rubor e incertidumbre, lo último que me importa son las elecciones. Votar uno u otro cuando en realidad lo que quiero es parar y hablar y especialmente escuchar. Me faltan papeletas para pasar pagina y los esloganes estan por inventar.Caen torres altas y vuelven las mismas decepciones de aquel tiempo en que todo me hacía temblar.Las cosas son así y estamos en campaña vital,emocional. No habrá jornada de reflexión y ni voto por correo.Las cosas claras ahora, o en jornada electoral. Esto está así y ya no hay quién lo pare.Puede votar.-

No past land

Els nervis em rodolen galta avall o com si ho fessin... Sento una pedra immensa sobre les espatlles i ganes irrefrenables de saltar i sobrevolar-ho tot. Em supero,de nou i no puc fer mes que cridar amb la boca tancada, que esperar sense temps i que buidar la buidor que em tanca l'estomac. Tot passa i els cercle s'acaben tancant,lluny,alla on fa tant fred que no hi vol viure ningu. Compro un bitllet als meus neguits i creuo els dits perque no vulguin tornar.-

Eco

És la 1,massa tard,com sempre. El rellotge avança de manera inversament proporcional al meu estat d'ànim i em pregunto perque de nou sóc un manyoc de nervis que han quedat entortolligats amb la por,la vida i la il•lusió.Sento i ho faig amb les cicatrius que no es veuen resseguint-me la pell,condemnant-me al record.Fins i tot puc sentir aquella olor,la música, el que sembla un somriure. És així,com perduda a la màquina del temps,deixo de ser qui sóc i per moments no em pertanyo. És així com m'evaporo fins tornar a l'origen,fins tornar a sentir la vida corre'm per les venes,l'escalfor al cos, el buit a la ment i la seguretat de ser en un núvol prou espès per no caure,però tan amunt com per no veure res. Tinc un nus de tantes paraules confuses, de les llàgrimes per no sé que que no han volgut sortir i del punyeter ritme q m'imposen les busques d'un rellotge. Una bola que m'oprimeix el pit i no vol baixar i procuro desfer amb gel,paciència i seguretat. Al capdavall visc com si m' hi anés la vida.

Quiero ser mujer florero

Siempre llega ese temido momento en que debes dejar de ser ti mismo. Si no sabes de que hablo es que tienes suerte.Me refiero a esas circunstancias en que alguien te hace desbocar,gritar o llorar. Esas lenguas viperinas que te lanzan dardos y el pinchazo te quema durante dias.Cuando no puedes mas,cuando te has contaminado de ese veneno,cuando no quieres oir rugidos, rumores,humores. Ese es el momento de callar, de volverte mueble,florero, rictus congelado.Tragar,domarte,encajar hasta que los golpes ya no duelan.Callar para poder ser tu sin ello,sin nada mas que paz. Que no tengan motivos ni ganas de convertirte en blanco de sus flechas. Y ahi voy.

Parole, parole, parole...

Acabar un llibre és una petita tragèdia i un revulsiu assegurat. Aquesta nit 'Los ojos amarillos de los cocodrilos' m'ha deixat un regust de felicitat, de moments especials que queden a la memòria i no tenen un final rodó. Sentia Phillipe i Luca quan he rebut un mail i m'ha tocat. Potser ha estat per l'instant postllibreacabat o un dia llarg mig dur, però m'ha tocat. Sento que a vegades no n'hi ha prou en pensar en algú, en desitjar-li el millor. Sovint cal materialtzar les paraules, transmetre abraçades via online amb precisió, enviar somriures, cafès i cerveses per adsl. Penso massa i somio més encara i malgrat sento que parlo molt, cal destriar el gra de la palla. Avui m'he promès discutir en veu baixa fins que se'm passin les ganes, llegir fins que se'm tanquin els ulls, sentir fins esgotar les ànsies i estimar com si no hi hagués demà.-

C'est la vie

Acaba la segona setmana de llamps i trons, d'alguna llàgrima i molts nervis. I la mùsica d'Au revoire Simone m'està caient com una dutxa d'aigua calenta en un dia de pluja. Relax. i respirar fons. He (re)descobert que el negativisme és un virus que s'enganxa, que es transmet bàsicament per la paraula i que corre com la pólvora. Potser és que a vegades quan ajudes o intentes ajudar algú, aspires una mica d'allò que li angoixa, l'absorveixes sense adonar-te'n i si tens la bateria a mig carregar, t'impregnes de la seva olor fastigosa. Per sort, sempre hi ha una cançó, una tarda explicant contes a un nen petit que vol que toquis les textures del llibre, un missatge divertit al contestador automàtic o una bona rajada dalt d'una moto per tornar-te a fer somriure. Ser feliç només depèn d'un mateix. Tens el control de la teva vida i només cal que pitgis el botó indicat que et faci retornar l'optimisme.-

FM

Com cada any, tanquem una festa especial. Amb sorpreses, embolics amagats, alcohol, música i aire pur. Les ressaques mai havien estat tan clarificadores com ara. Sento més que mai que la veritat és profundament polièdrica, que un fet té una cara per cada espectador i que sovint no coincideixen. Potser perquè verbalitzo massa i estic d'acord amb qui confio, em sorprèn que hi hagi gent que no entengui els altres, que confongui els sentiments aliens i es blindi de tot record. Parlar ens fa lliures, però i si aquella persona no està disposada a entendre, a escoltar, a sentir?Hi ha gent freda com el gel per dins i càlida per fora. Un engany als sentits.-

Pròxima parada...

Fa dies que la música i els vagons de metro m'envolten en una mena de melanconia, d'enyor i d'uns quants records. Suposo que és cíclic. Als moments més tranquils i linials, tan sols una cançó és capaç de teletransportar-te a allò que pel simple tic tac del rellotge, ja no pot ser. La vida gira i enmig de l'huracà, somric. Sóc on vull i on he d'estar. Play.-

show must go on

Sento pena. I no per mi, sinó pels altres. Pels somnis que no es compliran (o això sembla ara), pels castells de sorra que cauen en nits grises, per aquells gloriosos anys a la facultat i perquè les magnifiques persones haurien de ser immunes a la infelicitat. Pena, impressió i una lleugera sensació de fragilitat, de buit, que m'empeny a cuidar allò meu, a reforçar els pilars, a estrènyer distàncies i no badar. La vida mai deixarà de sorprendre'm...

dies en sèpia

És massa d'hora per tenir les idees ordenades, però els somnis sempre em fan pensar. És com si em passés els dies remant endavant, seguint el curs del riu i de les coses i de sobte, zas, nedo en direcció contrària fins el punt determinat des del qual sortia. I allà, per bé o per mal, m'hi estic estona, tot i la diferència horària, tot i el gran abisme de la realitat. Tot per un somni, que em trastoca des del moment en què obro els ulls fins que torno a adormir-me. Són 24 hores lleugerament emboirades, tenyides d'un sèpia moderat i amb sons, olors i mirades transoceàniques. Són les 10 i toca tornar a remar de nou.-

Sant Julià-Barcelona

A la muntanya tot sembla màgic. Potser perquè sóc de ciutat, perquè em moc millor entre gratacels que entre pins, però quan sóc allà dalt, sento com si tot tingués un tel d'irrealitat, d'univers paralel, de realitat artíficial. He dormit poc i sentit molt, parlat pels descosits i descobert com mai. Una conversa mentre es fa de dia i un sopar familiar aparentment normal poden obrir escletxes i deixar que passi la llum. Uns 1000 metres i una mica d'aire pur relaxen la gent i són capaços d'estovar algú, de relaxar-lo fins que arriba a ser ell mateix. El problema és que quan baixes al nivell del mar, tot torna on era. Silencis, ritme frenètic, avid, pensaments, llunyania...

...sempre ens quedarà París.-

Frame to frame

La vida a temps real és una bogèria. Perceptivament, vull dir. No tens temps de fixar-te en els detalls, en els pensaments implícits i inconscients que ja has canviat d'espai, de dia i de gent. Per això, ahir, no sé perquè vaig fer un 'matchframe' fins el punt exacte d'inici del que ara és un record. I aleshores, poc a poc, amb paciència, vaig anar passant les imatges frame a frame, a càmera lenta. I sorpresa, vaig veure la llum. Era com aquelles películes on per descobrir l'assassí han de passar un video a menys velocitat fins reconeixer una cara reflectida al mirall o una ombra delatadora. Doncs així mateix va ser com ho vaig entendre tot. Entendre que les coses no neixen d'un sol dia, que abans que en fossis conscient, t'havien brillat els ulls i cremat el desig. Que aquella nit d'estiu no era res més que la conseqüència lògica d'anys de sensacions compartides en el més fons del cos. Tot passa per alguna raó i ara ja he trobat la meva. -

Del vacío al acabar un libro al placer de tender la ropa

Acabar un libro que llevas tiempo leyendo es como una pequeña tragedia. Cierras la última página y sientes ese vacio...esa sensación de "¿y ahora qué?", rara y emocionante a la vez. 'Que el vasto mundo siga girando' me ha dejado helada. Quizá por sus historias entrelazadas de los bajos fondos de Nueva York, por el olor y el pulso de la gran manzana en cada párrafo o por la intensidad de las vidas que relata. Brillante novela e inmejorable nota final del autor. Pensaba en ella mientras tendía la ropa en la azotea. Ignorando el olor de calamares del bar de la esquina, tender la ropa siempre me supone un momento de evasión. Ver la ciudad desde arriba, con el perfume del suavizante en la nariz y el ligero viento levantándome la falda del vestido. Esa mezcla de silencio y bullicio me conmueve y me renueva. Cojo aire y vuelvo a casa.-

No news good news

Escribo por y básicamente para numeroirracional. Más vale escupirlo todo que tragar y ahogarse. He decidido utilitzar la expresion:" tienes novedades?" solo para mis enemigos. Porque aunque aparentemente a mi vida no le pase nada nuevo, todo es nuevo. Porque de un mes a otro, por dentro, las cosas cambian, tu cambias, tu cerebro cambia. Así que la simple pregunta no sirve para explicar nada que no sea la primera y más simple capa de la existencia. Y sorprendentemente ha empezado a llover en la ciudad.Desde el salón, con las ventanas abiertas de par en par por el calor, me llega un ligero aire fresco de lluvia de verano. Nada es lo que era, es mejor. Aunque no haya novedades. Pero no se lo diremos a nadie que sólo busque el titular.-

Fiebre de jueves noche

Los jueves se me van de las manos. Quizás porque quiero que el viernes por la noche llegue antes o porque no me cuesta nada dejarme llevar. Pensaba en eso, en ti, en ese viaje y llegué a casa. Es tarde, pero como siempre enciendo el ordenador. Cuatro correos, mensajes de Facebook y alguien conectado. Pol y Laura desde Londres con buenas noticias. Pol, cómo no, ha triunfado. Sonrio, le envio felicitaciones, abrazos y de repente me doy cuenta que se va a quedar ahí unos 4 o 5 años más y Laura con él, pienso. Y así, me empiezo a poner triste. Por todos los que estan desperdigados por el mundo, por esos viajes, por la ausencia, por lo que fueron nuestros pasillos de la facultad y que ahora se han sustituido por chats. Pero en breve, Pol y su optimismo me devuelven a la realidad. Quedamos pocos, pero estamos y esos pasillos siguen ahí y ahora todo es diferente pero da igual. El ahora es lo que cuenta y no lo vamos a cambiar. Me estoy volviendo muy emo. Ya sé, tengo que aprender a tocar la guitarra. Allá voy.-

damn dream

Hoy como siempre no puedo dormir. El sueño solo llega por la mañana, maldito insomnio. Lo bueno es que me largo a Nueva York, despierta, pero con más imaginación que si estuviera dormida. Será el libro que paseo por Barcelona, la canción de Sidonie o unas bonitas/temidas vacaciones. Sea como sea ahí estoy, en medio de manhattan, comiéndome el mundo sin moverme del sofá. Y mierda, ya son las tres y mañana tendré que repetir mi mantra: café, café, café...

2x2:2=4

A veces ser cuatro tiene sus ventajas. Cómo salir de noche y despertarte feliz. Tener el buzón lleno y el corazón caliente. Romper a reír y dejarse llorar. Cada cosa en su momento dividido y multiplicado por cuatro elevado a mil.-

camins d'anada i tornada

Avui he passat per la carretera que se't va endur. A tu, a la teva mirada, el teu mig somriure i aquelles mans tan ben dibuixades. No és que et recordi, més aviat fa anys que vaig començar a oblidar-te. Però potser perquè mai hi havia estat o qui sap, perquè encara em queden imatges dins la meva inhòspita memòria, avui t'he recordat. Com a l'última vegada que ens vam veure, esperant-me a la porta d'aquell bar, amb la moto aparcada i el teu somriure. Aleshores salto a dins, amb una llum tènue i tu parlant-me d'ella, de la vostra história impossible i les teves mans trencant papers. Va ser llavors quan em vaig adonar de què boniques les tenies, Tu, en canvi, em miraves directament als ulls, ben endins, de forma sincera, clara. Parlaves amb frases a mitges, donant a entendre molt sense voler avançar res, esperant tant de nosaltres en un futur que no arribaria mai. Hi creies, ho sé i va ser més tard quan em vaig adonar que jo també hi hagués confiat a cegues. Van ser aquelles llàgrimes desbordant una nit de diumenge després d'una trucada que no podia creure. La forma com no vaig poder explicar-les perquè no hi havia res o més ben dit, el que hi havia no es podia expressar amb paraules. Era com una descàrrega, com un vincle que confirmavem amb mirades i punts suspensius. Tres i deu i quinze se'm van atravessar el dia que ella i jo ens vam acomiadar de tu, just el dia que ens haviem de tornar a veure, just el dia que es va acabar tot. Recordo el teu dibuix damunt un tros de pedra enmig d'un laberint. I després?Dies estranys, compendre que mai et va arribar el missatge enviat enmig d'un bolo, records, parlar de tu amb l'única persona que sentia el mateix que jo i res més, oblit, vida, més oblit i res, ni rastre. Suposo que quan els sentiments no maduren triguen poc a desapareixer i el record es massa fràgil per mantenir-los vius. Feia anys que ja ni recordava el teu nom i avui has aparegut lleument, recordant-me que continuo aquí, que el que és és molt més que el era i que res es perd per sempre. Brindo per això.-

Zoo urbano

Tengo complejo de loro, de cotorra, de búho y de gata. Porque hablo demasiado y necesito hacerlo. Porque me repito en mi interior y la vida va dando círculos. Porque hay miradas que matan, que hablan por si solas, que dan que pensar, que abren brechas y crean islas desiertas con dos únicos supervivientes en medio de la nada. Porque a veces saco las uñas y otras me deslizo sigilosamente hasta dónde quiero llegar, con o sin contorneos, con o sin maullidos, con o sin pretensiones, con o sin sentimientos. Y es entonces cuando siento, pienso, vibro, me pongo, lo dejo, me aíslo, me acerco más y más y más, para después largarme... O hablar, reiterar, mirar, repasar, seducir o morir.-

Nits que valen per 30

He acabat la nit com si no hagués estat una eliminació sinó una remuntada. Com si tot tornés a començar o més aviat com si tornes enrera sent com sóc ara. He acabat la nit al 2001, a Mallorca, a Ramón Batlle, a la innocència, a la tonteria. I ho he fet amb la mirada del 2010, de tants anys d'anècdotes. Últimament és el que tenen les nits al 30. Saps com hi entres, però no com hi surts. Demà serà un altre dia...o nit?

Des de la línia de sortida

Avui s'ha mort Samaranch i no he deixat de pensar en tu. Potser perquè l'única vegada que el vaig veure, ens acomiadàvem de tu. I des del migdia us he imaginat jugant a hoquei patins a Sabadell, tu explicant-li els teus ùltims invents i ell controlant l'equip. De fet, m'és difícil imaginar-te tant jove, amb ella jugant a esquaix i tu mirant-la de reüll. Així que m'han vingut imatges de tu i ell enmig de jocs olímpics, en van ser uns quants. Crec que vas ser qui més en va cobrir i ell hi era sempre. De manera que devia veure cm entraves la teva vespa a Moscou i com et guanyaves la confiança de tots per aconseguir aquella fotografia, la única, la més màgica. Suposo que tots, no tan sols jo, hem pensat en tu en veure que ell també marxava. Mig any després, amb menys motius i de forma plàcida. I ja tan se val la seva ideologia...Segur que en unes hores ja heu muntat un bon sidral esportiu. Ell, avui, per mi, has estat tu.-

La culpa és de l'Inter

Diré que és pel futbol, que de la ràbia d'una derrota a un atac de pena hi ha un pas. Sinó citaré el temps, aquesta maleïda boira que ha engrisat el dia. I si això no és suficient, m'excusaré dient que estic cansada, que ha estat un mal dia, que els nervis s'han convertit en pesimisme. Aleshores, aquesta melanconia no tindrà nom, ni temps, ni records, ni memòria i tot (aparentment) estarà en equilibri. Ja puc començar?

now

M'ha tornat la inspiració, o la sensibilitat o l'emoció que em va embargar durant tant de temps. Sec sobre la taula del menjador, sola, en calma, mirant per la finestra i contemplant com cau el dia, com s'acaba un cap de setmana atípic, inquiet, dolç, boig i en pau. Sone Kings of convenience per recordar-me qui sóc i on estic. Hi ha poca gent al carrer aquestes hores i tots caminen sense pressa, amb gossos, bicis, nens, amics, familia...fins i tot s'han aturat les botzines i els semàfors esperen en verd. Adoro. Respiro fons, somric i penso...la vida és això.-

bam-baram-baram

Vuelve Kate Nash, más The Pipettes que nunca. Ahí va!

Miércoles astromántico

Si la cançó era preciosa, ara ja és...

Incendios de nieve y calor

Nieva en la ciudad, pero por dentro el fuego quema. Es más bien un constante crujir de ramas antes de prender que está ahí y no se va. Manos frías, corazón caliente, dicen. Será verdad. Pero hace días, ayer o hoy querría tenerlo de hielo otra vez. C'est la vie!Canciones y más canciones me despejan, me aturullan, me desgarran, me remueven, me distraen y me ayudan a volar. O mejor, a quedarme y seguir y no salir. Como un pajarito que se duerme acurrucado en el nido. Así...

Domingo de incendios a medio arder

"Como un par de necios disfrutamos del incendio sin saber que acaba en cenizas..."


POR TI sidonie (OFICIAL)

Sidonie | Vídeos musicales MySpace

Ok Go y sus locuras

El video del que tothom parla. Impossible que sigui realment un pla seqüència!Go Ok Go!

Que quieres que te diga?

No he deixat de somriure al recordar quan fa anys cantava a grito pelao aquesta cançó. Brutal!Visca el happisme en nits nyonyes i dies espesos!

Noches reversibles

Música para noches de exaltación romántica, melancolía masoquista o ganas de ternura. Elige tu propia aventura...en la playa.

Pauline en la playa

Ser y no ser

Hacer cómo que no existes es complicado. Porque a veces, sin querer, algo te recuerda que sí, que eres y lo peor, que fuiste. Solo hace falta un calendario, la coincidencia de celebrar un aniversario en pocas horas y acordarte de casi otro. O tal vez, un regalo fustrado que te recuerda al primero y último de otro tiempo. Hacer cómo que no existes requiere un estado zen permanente, creerte y creértelo a ciegas. No pensar, levitar, centrarte y aislarte. Y cómo todo tiene su límite, el equilibrio artíficial a veces falla. Cómo cuándo sueñas que vuelas y sabes que cuando empieces a pensar que es imposible, te caerás. Así, pasa un día y otro y vas rozando el suelo con la punta de los pies, viviendo tu vida, pero disimulando tu existencia para algunos. Hasta que zas!Una paloma te hace girar como un contorsionista para evitar el choque, una niña demasiado valiente está a punto de embestirte en bicicleta, alguien se salta un semáforo en rojo, tu te lo saltas, pierdes el tren, se te hace tarde o descubres un mail olvidado en la bandeja de entrada. Cómo si fuera un frisbi en todo el cráneo, zas!te das cuenta que no eres invisible. Ni tu ni nadie. Y lo mejor de todo, que sabes que sabe que sabéis que no lo sois y aún así seguiréis haciendo cómo que no existís. Por vuestro propio bien. O no, por el bien de todos. Ves, mis manos ya empiezan a desaparecer...

aki,e!

Redecora tu (nueva) vida!

En un vagó de tren

Avui t'he confós dins d'un vagó de tren. La gent m'apretava contra la paret i només veia caps i sabates avorrides. Llavors, el meu escàs metre seixanta-cinc m'ha permès distingir un cabell castany, més curt del que recordava. No veia el cos, però sabia que no eres tu. Fa poc vaig reflexionar sobre com identifiquem algú i avui la meva estúpida teoria s'ha vist confirmada. Per poc que es mogui algú, sabem que ES la persona. La confiança, l'amistat, l'amor, o el temps compartit fa que acabem assumint els gestos, el caminar i les expressions d'algú com una cosa natural, imperceptible. Però en realitat, quan esperem aquella persona i la veiem arribar de lluny, entre les ombres dels vianants tenim la certesa absoluta que és qui esperem. A vegades només ens ho diu el ritme de les passes, la rigidesa del cos, la roba o la forma de moure els braços al costat. Els petits detalls ens distingeixen, ens doten de la condició de ser únics. Per això, aquell noi no podies ser tu. Li faltaven colors, un posat desgarbat, les puntes arrissades i tot el que et fa ser tu i només tu. -

Los Planetas tornen a orbitar

Sembla que els grups s'han posat les piles i han començat el 2010 editant discos. 'Los Planetas' no podien ser menys i estan a punt de presentar 'Ópera egipcia'. Ho faran el 9 de març. De moment ha començat a circular per internet el single 'No se como te atreves', on apareix La Bien Querida. És cent per cent balada, amb frases que ja comencen a ser hit, tot i que reconec que has de ser fan dels dos perquè t'agradi. Com 'adelanto' passa, no?. Esperarem la resta...

Sis graus entre Facto i Delafé

Via Jenesaispop he descobert que Facto Delafé es reinventa. Marxa Facto per comença un nou projecte en solitari i continuen Delafé y las Flores Azules, sota el meu punt de vista els dos membres més emblemàtics del grup. No tan sols varia la formació, sinó que ja tenen preparat un nou disc que surtirà a finals de març, anomenat ‘Delafé y las Flores Azules vs. las trompetas de la muerte’. Aquest és el seu primer video per anar fent boca. És molt, molt facto. O hauriem de començar a dir és molt Delafé?



"Espíritu Santo" Delafé y Las Flores Azules

Delafé y Las Flores Azules | MySpace Music Videos

B u f f

La pell de gallina sempre torna...

Yeah

Hauria de ser ilegal cantar cançons pornogràfiques sobre una escenari de matinada. Ser cantant amb una veu brutalment seductora. Mirar. Mirar. Escriure posts a les mil. Ser fan. Tenir fans. I convertir-te en una d'elles. Per sort, hi ha nits en què tot és absolutament legal.-

Jo diria...

Només una cosa important...

Iaiaiaiaiaiaiaiaiaiaiaiaia

Ella s'exalta amb Zapatero, Rajoy, Montilla i Carod-Rovira. Amb les pensions, els dropos, les pelis de fa mil anys i si, també amb la immigració. A vegades riu amb una simple mirada de complicitat, amb un comentari enginyós, l'APM, el joc de Password o el fet que la seva filla conegui algú que fa cava com qui planta a l'hort. Plora poc i quan ho fa dissimula. Mai ha resat, ni pensa fer-ho. Camina sense pressa,però mai no para. De fet, jo sóc ella al segle XXI, més lluny de Mas i més aprop dels nouvinguts, la mateixa poca fe i l'idèntic caràcter. Nomès quedes tu, ilumina'm.

Teoritzant el practicisme

Ahir va ser nit de records, de barres de bar, un curt i llargues converses. A vegades, la rutina ens fa oblidar que pensem i tenim molt a dir. Que un dia no gaire llunyà erem a la cafeteria d´una facultat arreglant el món, amb les quatre responsabilitats justes i un somriure permanent. Llavors, les teories eren interminables, les idees ferries i els debats intensissims. Ara, la batalla d'arguments arriba dins les redaccions i la despreocupació, els caps de setmana. Amb tot, ahir vam trobar temps per volar a Martorell i tornar ser qui erem, qui som i recordar que mai ens cansarem de parlar, d'entendre'ns, de trobar-nos a faltar. Aquí, a Londres, a París, al Perú i on sigui.-

Huston, Huston!

Viernes!!Y con entradas para el Carnapop!

Carnapop

Mañana Mac!

Come on!

Smile. Smile. Smile!

Sevilla 1-Elle 0

Hi ha derrotes que fan més mal que les del millor equip de la història. I eliminatòries perdudes que em dolen més que altres dies. Potser perquè he oblidat el que era perdre, caure, no poder remuntar. Potser perquè cada vegada això és més habitual, i no sobre el terreny de joc. Com sempre, tot té cicles, pujades, baixades, sís, nos, i el pitjor de tot és no tenir-ne prou, voler més, esperar el doble. Ara que ben pensat, no conformar-se és el primer pas per reaccionar, per capgirar el marcador, per tornar a celebrar una victòria. I cap aquí anem. A retrobar-nos amb el gol, a sentir-nos campions de nou, a no desitjar res més que ser a les nostres sabates. Perdre per tornar a assaborir el triomf. Caure per saber què se sent estant dret, caminant i lluitant.-

(més enllà de) dies de futbol

Ho saps. Podem guanyar. superar. fer callar. passar. continuar. El futur és o serà a les nostres mans. Nómés cal córrer, suar, donar-ho tot i xutar fort. La clau és saber que podem, que aviat tot serà més fàcil, més tranquil i que ara només cal deixar la ment en blanc, sense cares, ni silencis, ni aquelles paraules que fan tan mal. Oblidar, potser. Passar pàgina, qui sap. Però seguir, seguir sense parar fins que arribis a la meta. Confiança. Fe. i energia.-

Sunday mode

Los domingos de resaca nunca han sido tan perjudiciales como ahora. Pero "al parecer nos sienta bien pelear, justo al contrario fortalece más..."

Feliz domingo...

Que no t'he dit...

"Que no m'has dit...que no m'has dit...
com ho tens per escapar-te amb mi
Que no m'has dit...que no m'has dit
si vols que t'ensenyi un lloc on de nit és de nit...
I és que aquí la merda se'ns menja
i és que aquí ja no s'hi pot estar...

Que no t'he dit...que no t'he dit...
que Barcelona crema i ai...
Que no t'he dit...que no t'he dit...
que no és teva ni meva i ai..."

Els amics de les arts-.

El fred porta mals de cap, i records, i flashbacks, però també flashforwards, confiança i ganes. Barcelona crema des de fa dies, però sortir-ne a vegades només requereix deixar volar la ment o buidar el pap. Todo llegará...

Queen for a Day

Todo lo bueno se acaba...pero quedan dos días para el sábado y tengo la casa llena de cosas bonitas nuevas. Show must go on!

Bons reis...

Quan era petita tremolava. Estava asseguda esperant el sopar i sentia l'entrar i sortir de les cases i sense saber perquè començava a tremolar. Em petaven les dents i el meu cos era un calfred constant. Màgia en diuen no?Jo no sé què sentia, però ho sentia fins la medul·la. Ara, veig les carrosses i puc sentir el fred a la cara, les mans calentes d'agafar caramels, les ganes, la il·lusió d'aleshores. No ho he oblidat, com tantes i tantes coses...

Un deu com déus

S'obre una porta. Encara no hi ha ningú. Però tots comencem a entrar-hi, poc a poc, ebris, feliços, anhelants...Deixem enrere moments de explosió, d' "a veure què passa", d'"Ah, només era això", de descobrir que estimem algú fins l'infinit, i que per altres només sentim respecte, atracció, odi, indiferència o afecte. Dies de plors, de rialles de mal de panxa, d'agafar-se de la mà, de tocs a l'esquena. Ell se'n va anar i el petit va néixer. He descobert Berlín i he començat a perdre el mas, ho hem guanyat tot amb Guardiola i encara volem més. No he après a ser pacient, ni he anat més al gimnàs i dubto que ho faci al 2010, però ara, el contador es posa a zero i queden 365 dies més per viure, sentir, estimar, desitjar, tenir i lluitar. Que sigui un any rodó, un any 10. Feliç any...