En un vagó de tren

Avui t'he confós dins d'un vagó de tren. La gent m'apretava contra la paret i només veia caps i sabates avorrides. Llavors, el meu escàs metre seixanta-cinc m'ha permès distingir un cabell castany, més curt del que recordava. No veia el cos, però sabia que no eres tu. Fa poc vaig reflexionar sobre com identifiquem algú i avui la meva estúpida teoria s'ha vist confirmada. Per poc que es mogui algú, sabem que ES la persona. La confiança, l'amistat, l'amor, o el temps compartit fa que acabem assumint els gestos, el caminar i les expressions d'algú com una cosa natural, imperceptible. Però en realitat, quan esperem aquella persona i la veiem arribar de lluny, entre les ombres dels vianants tenim la certesa absoluta que és qui esperem. A vegades només ens ho diu el ritme de les passes, la rigidesa del cos, la roba o la forma de moure els braços al costat. Els petits detalls ens distingeixen, ens doten de la condició de ser únics. Per això, aquell noi no podies ser tu. Li faltaven colors, un posat desgarbat, les puntes arrissades i tot el que et fa ser tu i només tu. -