A la muntanya tot sembla màgic. Potser perquè sóc de ciutat, perquè em moc millor entre gratacels que entre pins, però quan sóc allà dalt, sento com si tot tingués un tel d'irrealitat, d'univers paralel, de realitat artíficial. He dormit poc i sentit molt, parlat pels descosits i descobert com mai. Una conversa mentre es fa de dia i un sopar familiar aparentment normal poden obrir escletxes i deixar que passi la llum. Uns 1000 metres i una mica d'aire pur relaxen la gent i són capaços d'estovar algú, de relaxar-lo fins que arriba a ser ell mateix. El problema és que quan baixes al nivell del mar, tot torna on era. Silencis, ritme frenètic, avid, pensaments, llunyania...
...sempre ens quedarà París.-
No hay comentarios:
Publicar un comentario