subiendo bajando las mismas escaleras

Avui he vist somriure algú com feia temps que no ho feia. Somriure, riure, il·lusionar-se, avergonyir-se, desitjar...i jo somreia i pensava: tandebó fos sempre així. Però les coses pujen, baixen, s'emboliquen i tornem a començar. Fins que oblides els noms dels ulls que la feien tremolar i els missatges d'aquells que havien de ser el present i el futur i només van acabar sent passat. Veure el cor d'algú obrir-se i tancar-se és com fer la rateta amb un petit vidre, a estones et cega els ulls i a estones t'ilumina plena de llum. Cafès, cerveses, cóctels, kleenex i abraçades han acompanyat cada inici, cada final i totes aquelles històries de sentiments que no hi són, però no marxen. Avui, al veure brillar-te els ulls he recordat que feia massa que no aconseguien il·luminar-te la mirada sota una llum pura sense condicions. I he desitjat amb totes les forces que no s'apagui. Encara no. -