La revolució va per dins

Crec que aquest cap de setmana m'he fet gran. Per sort o per desgràcia. He lluitat contra les hormones dels quinze anys com la germana gran que no he estat mai i he perdut la batalla. Massa tonteria. Massa blackberry. Els 15 són els nous 17. Viure entre el bé i el mal, desafiant els límits dels pares, el Govern, les discoteques i les tabacaleres. I a mi no sé que m'ha passat però de sobte aquests límits m'han semblat absolutament lògics. I pam, com un xoc de trens he vist cara a cara el jo excessiu, atrevit, boig dels 15 i d'ara davant el jo serè, responsable, centrat i amb sentit comú. És millor rebre lliçons que donar-ne, sobretot quan no estàs segur de creure en el que dius. I dit això, a partir d'ara callaré més. Els anys, com tot, acaben passant. -