Sevilla 1-Elle 0

Hi ha derrotes que fan més mal que les del millor equip de la història. I eliminatòries perdudes que em dolen més que altres dies. Potser perquè he oblidat el que era perdre, caure, no poder remuntar. Potser perquè cada vegada això és més habitual, i no sobre el terreny de joc. Com sempre, tot té cicles, pujades, baixades, sís, nos, i el pitjor de tot és no tenir-ne prou, voler més, esperar el doble. Ara que ben pensat, no conformar-se és el primer pas per reaccionar, per capgirar el marcador, per tornar a celebrar una victòria. I cap aquí anem. A retrobar-nos amb el gol, a sentir-nos campions de nou, a no desitjar res més que ser a les nostres sabates. Perdre per tornar a assaborir el triomf. Caure per saber què se sent estant dret, caminant i lluitant.-