Frame to frame

La vida a temps real és una bogèria. Perceptivament, vull dir. No tens temps de fixar-te en els detalls, en els pensaments implícits i inconscients que ja has canviat d'espai, de dia i de gent. Per això, ahir, no sé perquè vaig fer un 'matchframe' fins el punt exacte d'inici del que ara és un record. I aleshores, poc a poc, amb paciència, vaig anar passant les imatges frame a frame, a càmera lenta. I sorpresa, vaig veure la llum. Era com aquelles películes on per descobrir l'assassí han de passar un video a menys velocitat fins reconeixer una cara reflectida al mirall o una ombra delatadora. Doncs així mateix va ser com ho vaig entendre tot. Entendre que les coses no neixen d'un sol dia, que abans que en fossis conscient, t'havien brillat els ulls i cremat el desig. Que aquella nit d'estiu no era res més que la conseqüència lògica d'anys de sensacions compartides en el més fons del cos. Tot passa per alguna raó i ara ja he trobat la meva. -