show must go on

Sento pena. I no per mi, sinó pels altres. Pels somnis que no es compliran (o això sembla ara), pels castells de sorra que cauen en nits grises, per aquells gloriosos anys a la facultat i perquè les magnifiques persones haurien de ser immunes a la infelicitat. Pena, impressió i una lleugera sensació de fragilitat, de buit, que m'empeny a cuidar allò meu, a reforçar els pilars, a estrènyer distàncies i no badar. La vida mai deixarà de sorprendre'm...