Eco

És la 1,massa tard,com sempre. El rellotge avança de manera inversament proporcional al meu estat d'ànim i em pregunto perque de nou sóc un manyoc de nervis que han quedat entortolligats amb la por,la vida i la il•lusió.Sento i ho faig amb les cicatrius que no es veuen resseguint-me la pell,condemnant-me al record.Fins i tot puc sentir aquella olor,la música, el que sembla un somriure. És així,com perduda a la màquina del temps,deixo de ser qui sóc i per moments no em pertanyo. És així com m'evaporo fins tornar a l'origen,fins tornar a sentir la vida corre'm per les venes,l'escalfor al cos, el buit a la ment i la seguretat de ser en un núvol prou espès per no caure,però tan amunt com per no veure res. Tinc un nus de tantes paraules confuses, de les llàgrimes per no sé que que no han volgut sortir i del punyeter ritme q m'imposen les busques d'un rellotge. Una bola que m'oprimeix el pit i no vol baixar i procuro desfer amb gel,paciència i seguretat. Al capdavall visc com si m' hi anés la vida.