De carrets, motors, electrònica, passió i imaginació

Avui, com cada any, hem sobrevolat Barcelona al voltant d'una taula parada. I com cada any, galet rera galet cadascú ha repetit el seu ritual. Un es lamenta de la mort (ja fa massa) de l'ofici de la nostra extirpe, la fotografia. I enmig de l'epitafi, de qualquier tiempo pasado fue mejor, la petita estrella es desconnecta del món. Em venen ganes de xiuxiuejar-li que jo ho faig sovint i que ell, com jo, no sembla més felic a l'altra banda del mirall. Però callo. Potser perquè entenc de sobte que sempre ha estat i serà un solitari. Tan se val que rebi somriures per segon de mil amics de xarxa social i pols tremolos, es igual que visqui envoltat, adulat, estimat i venerat. És i se sent sol. Sol com el que prefereix crear en tranquilitat, qui sap que la concentracio és èxit, aquell a qui els pensaments van més ràpids que la paraula. Per algú així sovint no hi cal ningú. Per això corres al teu refugi sense dir res, a crear, a jugar, a sentir. I mentrestant, a taula la petita cerca cants de sirena a través de la Blackberry. Igual que jo he fet sempre. Sentim converses creuades de viatges, records i menjar i les dues hem fugit fa estona. Fins que com cada any, les mateixes bromes de sempre ens fan petar de riure. Per una vegada, avui ningu ha citat els fantasmes i només els vius hem brindat per poder ser-hi un any més. De nit, hem tornat a casa. I ara, copa en mà, brindo pels gens, l'art i la bogeria que compartim.-