Escena 1. Toma 1 millón

Em llevo tranquil·la amb una mescla de desig i calma. Sona Hola a todo el mundo i em sento un tentempie, que cau endavant i endarrera sense parar. Tot és més clar des d'aquest petit racó de Barcelona. Més clar, però més vertiginós. Veig una piscina buida des del meu spa de puta mare. I les rajoles del fons em criden tira't i oblida't de les bombolles. Però no és temps de començar a córrer sense direcció ni objectiu ni raó. La ficció pot superar la realitat, però al final, el món de veritat s'acaba imposant. La calma del present ve seguida d'una por pel futur, pel record, per si algun dia em podré extirpar tot allò que ha entrat en bucle. Dono la raó mentalment i confirmo que els meus ulls només hi veuen en color extrasaturat, històries emmarcades dins una serie juvenil d'èxit que encara no s'ha emès. Aquí no hi ha lloc per floritures, però un 'encara' em martelleja el cap, fent-me aturar. Ets el que vols ser i per ser-ho ho has de saber. Torno a posar els peus a terra i endavant. El nus, ja mig desfet, acabarà per caure.